Laia Talarn: Judo, Joventut i Criteri

Porta la meitat de la seva vida en això del JUDO, quan fa deu anys s'iniciava de la mà de Paco Franco a les Escolàpies, en aquesta fenomenal fàbrica de cantera catalana que gestiona Paco Franco i ha anat creixent i evolucionant LAIA TALARN que amb només 20 anys s'ha penjat ja en diverses ocasions a podis tant de campionats nacionals com internacionals. A les seves esquenes dues participacions consecutives en campionats d'Europa, el 2010 en el Sub-20 de Sòfia a Bulgària aconseguia la setena plaça, i en el passat any, en el sub23 de Moscou amb un sorteig despietat que la aparellava amb l'hongaresa i a la postres campiona Abigel Joo, queia en primera ronda després d'un igualadíssim combat. A dia d'avui LAIA TALARN es presenta amb unes credencials plenes de motivació i humilitat que la indiquen com un dels noms a no perdre de vista en el futur.

 Sobre l'elecció del JUDO com el seu esport i els seus inicis, Laia Talarn explica com va caure en una jugada casual del destí: "Sí, la veritat és que va ser tota una casualitat, quan tenia 10 anys ens vam mudar de pis i vaig haver de canviar d'escola a les Escolàpies Llúria on vaig estar fins que vaig començar la universitat. En realitat volia fer bàsquet i a la fila de pares que hi havia formada a les oficines del col·legi per apuntar-se a les extraescolars, la meva mare va conèixer als pares de les que actualment avui són les meves companyes de club, estava en una edat amb molta reticència per practicar aquesta disciplina perquè pensava que el JUDO era més aviat un esport per a nois. Als meus pares els va convèncer la idea del tot perquè també van veure que hi havia moltes noies al club i que per provar-ho no es perdia res, així que un dia em van portar de l'orella a una classe i així estic avui en dia”.

I ara per a Laia Talarn el JUDO és una forma de fer les coses "És vital per a mi el JUDO i s'ha convertit en una part molt important de la meva vida a la qual dedico moltíssim temps i ganes. M'ha educat i disciplinat amb els horaris que marca en la meva vida quotidiana, en el dia a dia, m'ensenya que els objectius es compleixen i vénen després de la combinació d'esforç i sacrifici, cal treballar molt dur per aconseguir coses i això és tota una educació per a qualsevol àmbit de la vida”.

També detalla com és compatibilitzar els seus estudis universitaris amb l'alta competició en un esport com el JUDO: "M’ajuda a desconnectar de la universitat, que tampoc vull deixar de banda perquè és el meu futur, m’aclareix la ment del dia a dia i organitzo millor les idees en la ment. El JUDO m'ha ensenyat el que significa el sacrifici, la majoria de vegades sense recompensa, i la perseverança, perquè malgrat tot cal tenir paciència i seguir endavant. Em proporciona equilibri i ordre en la meva vida. Haver d’entrenar, viatjar i el que això comporta per força fa organitzar-te i haver de prioritzar unes coses sobre altres.

 Sobre el seu estil la judoka catalana es defineix ella mateixa de manera humil i gens pretensiosa: "Crec que com a esportista he de treballar i entrenar molt, de manera molt constant perquè no em considero especialment talentosa per a aquest esport, ho supleixo amb grans dosis de sacrifici que és el que em porta a aconseguir els objectius marcats, però això és sempre molt difícil i de vegades no passa, per això cal ser constant i mantenir l'esforç i les ganes. Gran part del que s'ha aconseguit l'hi dec als meus companys, al club som una pinya, anar a entrenar és suar i compartir amb els meus millors amics aquestes sessions, el progrés s'aconsegueix gràcies als teus companys que també es sacrifiquen” (Jyta kioei: ajuda i progrés mutu)

Dels seus èxits en la seva trajectòria esportiva parla d'aquells en que guarda especial record: "El que més il·lusió em va fer segurament va ser el primer resultat que vaig aconseguir en una competició nacional, en el rànquing cadet de l'any 2007 vaig quedar en segon lloc i vaig estar un parell de setmanes en un núvol perquè no em creia el que m'havia passat i on havia arribat. Recordo que en sortir de la reunió que havíem tingut amb els seleccionadors va arribar el meu entrenador al pavelló i em va fer molta il·llusió compartir allò amb el que m'havia ajudat tant per arribar fins aquí”.

 Laia Talarn s'esplaia quan parla sobre el seu club, el seu entrenador i el seu equip de treball: "El meu club, el Judo Escolàpies Llúria, i el Centre de Tecnificació Barcelona Nord dirigits i coordinats per José Conde i Paco Franco, que també han format un grup de gent increïble, que no hauria conegut si no fos per aquell dia que em van convèncer per provar una classe en aquest esport i vaig baixar a la sala on s'impartien les classes de JUDO. Són persones que estan amb mi en tot moment, que em donen suport tant pel bo com pel dolent, que cauen per mi quan fa falta i que estan sempre aquí. Hem arribat on som gràcies al suport del grup, crec que això és el més important, és una cosa primordial que he de mencionar. "

Als 20 anys de Laia Talarn és inevitable parlar sobre el seu futur  la seva carrera esportiva: “¡Uns Jocs Olímpics! A mesura que passa el temps és una cosa que ronda molt pel meu cap i faré el possible perquè es compleixi. Vull tenir sempre ganes de millorar, de donar més sobre el tatami, espero que quan la meva carrera esportiva acabi, tenir la sensació que vaig fer tot el possible i que em vaig esforçar al màxim per complir els meus somnis”.

La seva percepció del JUDO actual i del moment que viu el judo espanyol: “El judo actual està escrit en lletra petita...¡El veig amb ulleres! (somriu...) fora bromes, crec que hi ha massa canvis i en molt poc temps: noves normes d’arbitratge, canvis als judoguis, dorsals i més coses, el JUDO rep molt poca ajuda institucional i econòmica malgrat que sigui el tercer esport olímpic amb més llicències al nostre país. El JUDO espanyol sembla que ara  mateix estigui en “stand by” i fins que no passin els Jocs Olímpics de Londres’2012 no es veurà un futur clar pel nostre esport. Ara totes les atencions estan centrades en les properes Olimpíades  y s’haurà d’esperar a que passi l’esdeveniment per veure cap on es mou el Judo a Espanya. No obstant crec que l’expedició espanyola pot fer un gran paper a Londres, es veu molta competència i molta motivació especialment a -52 i -57. Té molt clar qui és la seva judoka de referència i admira: “Per la seva forma de fer Judo, per la seva humilitat i sobretot pel que transmet quan trepitja un tatami, sigui entrenant o competint, sense cap dubte: CECILIA BLANCO (-70)”

Laia Talarn i Cecilia Blanco

La judoka catalana no vol marxar sense recomanar el JUDO: “Recomano el JUDO a tothom! Hi ha tantes maneres de viure el JUDO com tantes persones que el practiquen. És per això que qualsevol persona té cabuda en aquest esport, aquesta gran família; independentment de la seva edat i de la seva complexió. En un mateix club s’ajunta gent que entrena per guanyar i amb objectius, gent que entrena per passar-s’ho bé, els més petits comencen a “enganxar-se” al JUDO pel divertit que pot arribar a ser i inclús hi ha també el vénen només quan anem a sopar tots junts per celebrar quelcom! Es crea un ambient heterogènic, però una cosa molt important en comú: JUDO. Jo hi vaig arribar per casualitat i avui agraeixo a aquest esport tot el que m’ha aportat, és un esport que ho té tot, molt complet, educa en valors amb la seva disciplina i respecte, en l’apartat físic millora la psicomotricitat, coordinació, lateralitat, etc., és una disciplina de petits detalls però que aporta molt valors que posteriorment són d’utilitat per qualsevol.

Paert de l'equip de Laia Talarn